Reflection on Telepathy and the Limits of Communication between Brains

A century of experiments

The parapsychological tradition that followed Myers produced a considerable body of experiments. Among the most systematic were the Ganzfeld studies, which used perceptual isolation to reduce sensory noise and examined whether one person could identify images or scenes that another was visualising in a separate room.

A meta-analysis published by Bem and Honorton in 1994 reported small but statistically significant effects. Later replications produced inconsistent results. The debate around methodology, effect size, publication bias and blinding procedures has not been resolved and continues in specialised journals.

Beyond the question of telepathy itself, this body of work shows how difficult it is to design experiments capable of detecting subtle effects between individuals. The inconclusive record is not a failure of the question. It reflects the difficulty of separating a weak signal from experimental noise, and that difficulty is itself informative.

What neuroscience has documented

Modern neuroimaging reformulated the problem. Hyperscanning experiments, in which two or more individuals were examined simultaneously during an interaction, showed that coordinated neural activity between brains was a measurable phenomenon. During conversation, cooperation or shared attention, a partial synchronisation of oscillatory patterns between individuals was observed. This synchronisation did not indicate a transfer of mental content. It indicated a functional alignment of processing states.

Research groups from Princeton, Berlin and several European universities described this inter-brain coupling across different contexts, from teacher-student interaction to musical improvisation. The coupling tended to be stronger when communication was effective and weaker when the interaction broke down. Under conditions of social disconnection, it nearly disappeared.

This result did not answer Myers' question. It reformulated it. The brain does not operate as a closed system. During interaction it enters states of mutual adjustment with other brains through well-documented channels: acoustic, visual, proprioceptive. The combined effect of these channels on neural dynamics is still being mapped.

BrainNet and the technological question

In 2019, a team at the University of Washington published the results of BrainNet, the first non-invasive brain-to-brain interface involving three simultaneous participants. Two senders, whose brain signals were recorded by EEG, transmitted binary decisions to a receiver through transcranial magnetic stimulation. The receiver, playing a cooperative version of Tetris, reached an average accuracy of 81.3% across five participant groups.

BrainNet was not telepathy. It required electrodes, computers and a carefully designed protocol. What it demonstrated, however, had not been established in those terms before: that neural activity can be extracted from one brain, encoded, transmitted and used to influence the state of another. The infrastructure was artificial. The underlying principle remained biological: the brain can generate signals that are readable, transformable and capable of modifying the response of another nervous system.

A separate line of research, from quantum information theory, described what is called quantum pseudo-telepathy. In certain two-player games, entangled quantum systems allow perfect coordination between participants who exchange no classical information during play. This is a mathematical result, not a claim about human minds. Its relevance here is limited but conceptually useful: it shows that coordination without conventional information exchange is not physically impossible, provided the substrate and protocol allow it.

The social brain and the persistence of experience

Cognitive neuroscience offers a third perspective. The human brain devotes substantial resources to modelling other minds. Inferring intentions, anticipating responses and representing the emotional states of others is not a peripheral function of cognition. It is one of its most constant operations. Under conditions of close familiarity, this modelling can reach considerable precision and, from a subjective point of view, may be experienced as something close to direct access to another person's thoughts.

This does not make the experience illusory. It places it within a biological process. The feeling of intense mutual understanding between individuals may correspond to real mechanisms of neural coordination, predictive reading and interpersonal adjustment. What remains open is whether these processes, described today through known sensory and contextual channels, can fully account for the subjective richness of the experience.

Myers' open question

Myers asked how far the influence of one mind upon another could reach. A century and a half later, the answer is more detailed but not closed. Inter-brain synchronisation is real and measurable. Technological brain-to-brain communication exists at a rudimentary level. The perceptual and cognitive processes that generate experiences of intense mutual understanding are well documented, if not completely explained.

The history of this question suggests that the boundary between isolated minds and connected minds is less fixed than classical models assumed. It does not allow us to claim telepathy in the literal sense, but it does allow us to observe that human cognition has a deeply relational architecture. Some questions need decades, sometimes centuries, before finding the methods capable of examining them with precision.

Un segle d'experiments

La tradició parapsicològica que va seguir Myers va donar lloc a un volum considerable d'experiments. Entre els més sistemàtics hi ha els estudis Ganzfeld, que utilitzaven l'aïllament perceptiu per reduir el soroll sensorial i examinaven si una persona podia identificar imatges o escenes que una altra visualitzava en una habitació separada.

Una metaanàlisi publicada per Bem i Honorton el 1994 va reportar efectes petits, però estadísticament significatius. Les rèpliques posteriors van obtenir resultats irregulars. El debat sobre la metodologia, la mida de l'efecte, el biaix de publicació i els procediments de cegament continua present en revistes especialitzades.

Més enllà de les conclusions sobre la telepatia, aquest conjunt d'estudis mostra la dificultat de dissenyar experiments capaços de detectar efectes subtils entre individus. El fet que els resultats no siguin concloents també és rellevant, perquè ajuda a entendre els límits del mètode i la dificultat de distingir un senyal feble del soroll experimental.

Què ha documentat la neurociència fins avui

La neuroimatge moderna va reformular la pregunta. Els experiments d'hyperscanning, en els quals dos o més individus eren examinats simultàniament durant una interacció, van mostrar que l'activitat neural coordinada entre cervells era un fenomen mesurable. Durant la conversa, la cooperació o l'atenció compartida, es va observar una sincronització parcial de patrons oscil·latoris entre individus. Aquesta sincronització no indicava una transferència de contingut mental, sinó un alineament funcional dels estats de processament.

Grups de recerca de Princeton, Berlín i diverses universitats europees van descriure aquest acoblament intercerebral en contextos diversos, des de la relació professor-alumne fins a la improvisació musical. L'acoblament tendia a ser més intens quan la comunicació era eficaç i es reduïa quan la interacció es trencava. En condicions de desconnexió social, gairebé desapareixia.

Aquest resultat no va resoldre la pregunta que Myers havia plantejat, la va reformular. El cervell no es comportava com un sistema tancat, ja que durant la interacció entrava en estats d'ajust mutu amb altres cervells a través de canals ben documentats, com els acústics, visuals i propioceptius. Tanmateix, l'efecte combinat d'aquests canals sobre la dinàmica neural encara s'estava delimitant.

BrainNet i la pregunta tecnològica

El 2019, un equip de la Universitat de Washington va publicar els resultats de BrainNet, la primera interfície cervell-cervell no invasiva amb tres participants simultanis. Dos emissors, els senyals cerebrals dels quals eren registrats mitjançant EEG, transmetien decisions binàries a un receptor a través d'estimulació magnètica transcranial. El receptor, mentre jugava a una versió cooperativa del Tetris, va assolir una precisió mitjana del 81,3% en cinc grups de participants.

BrainNet no era telepatia. Requeria elèctrodes, ordinadors i un protocol dissenyat amb precisió. Tanmateix, demostrava una cosa que fins aleshores no s'havia establert en aquells termes: que l'activitat neural podia ser extreta d'un cervell, codificada, transmesa i utilitzada per influir en l'estat d'un altre cervell. La infraestructura era artificial. El principi de base, però, continuava sent biològic: el cervell podia generar senyals llegibles, transformables i capaços de modificar la resposta d'un altre sistema nerviós.

Una línia de recerca diferent, procedent de la teoria quàntica de la informació, va descriure el que s'anomena pseudo-telepatia quàntica. En determinats jocs de dos jugadors, els sistemes quàntics entrellaçats permetien una coordinació perfecta entre participants que no intercanviaven informació clàssica durant el joc. Es tractava d'un resultat matemàtic, no d'una afirmació sobre les ments humanes. La seva rellevància en aquest debat és limitada, però útil com a frontera conceptual: mostra que la coordinació sense intercanvi convencional d'informació pot existir en sistemes físics específics, sempre que el substrat i el protocol ho permetin.

El cervell social i la persistència de l'experiència

La neurociència cognitiva ofereix una tercera perspectiva. El cervell humà dedica una part important dels seus recursos a modelar altres ments. Inferir intencions, anticipar respostes i representar els estats emocionals dels altres no és una funció perifèrica de la cognició, sinó una de les seves operacions més constants. En condicions de familiaritat propera, aquest modelatge pot assolir una precisió elevada i, des de l'experiència subjectiva, pot ser viscut com un accés gairebé directe al pensament d'una altra persona.

Això no converteix l'experiència en una il·lusió. La situa dins d'un procés biològic. La sensació d'una comprensió mútua intensa entre individus pot correspondre a mecanismes reals de coordinació neural, lectura predictiva i ajust interpersonal. El que continua obert és fins a quin punt aquests processos, explicats avui a través de canals sensorials, contextuals i corporals coneguts, poden donar compte de tota la riquesa de l'experiència subjectiva.

La pregunta oberta de Myers

Myers va preguntar fins a quin punt podia arribar la influència d'una ment sobre una altra. Un segle i mig després, la resposta és més detallada, però continua sense estar tancada. La sincronització intercerebral és real i mesurable. La comunicació tecnològica entre cervells existeix en un nivell rudimentari. Els processos perceptius i cognitius que generen experiències de comprensió mútua intensa estan ben documentats, encara que no completament explicats.

La història d'aquesta pregunta suggereix que la frontera entre ments aïllades i ments connectades és menys fixa del que assumien alguns models clàssics. No permet afirmar la telepatia en sentit literal, però sí observar que la cognició humana té una arquitectura profundament relacional. També recorda que algunes preguntes necessiten dècades, o fins i tot segles, abans de trobar els mètodes capaços d'examinar-les amb precisió.

Un siglo de experimentos

La tradición parapsicológica que siguió a Myers dio lugar a un volumen considerable de experimentos. Entre los más sistemáticos se encuentran los estudios Ganzfeld, que utilizaban el aislamiento perceptivo para reducir el ruido sensorial y examinaban si una persona podía identificar imágenes o escenas que otra visualizaba en una habitación separada.

Un metaanálisis publicado por Bem y Honorton en 1994 comunicó efectos pequeños, aunque estadísticamente significativos. Las réplicas posteriores obtuvieron resultados irregulares. El debate sobre la metodología, el tamaño del efecto, el sesgo de publicación y los procedimientos de enmascaramiento sigue presente en revistas especializadas.

Más allá de las conclusiones sobre la telepatía, este conjunto de estudios muestra la dificultad de diseñar experimentos capaces de detectar efectos sutiles entre individuos. El hecho de que los resultados no sean concluyentes también es relevante, porque ayuda a comprender los límites del método y la dificultad de distinguir una señal débil del ruido experimental.

Qué ha documentado la neurociencia hasta hoy

La neuroimagen moderna reformuló la pregunta. Los experimentos de hyperscanning, en los que dos o más individuos eran examinados simultáneamente durante una interacción, mostraron que la actividad neural coordinada entre cerebros era un fenómeno medible. Durante la conversación, la cooperación o la atención compartida, se observó una sincronización parcial de patrones oscilatorios entre individuos. Esa sincronización no indicaba una transferencia de contenido mental, sino un alineamiento funcional de los estados de procesamiento.

Grupos de investigación de Princeton, Berlín y varias universidades europeas describieron este acoplamiento intercerebral en contextos diversos, desde la relación profesor-alumno hasta la improvisación musical. El acoplamiento tendía a ser más intenso cuando la comunicación era eficaz y se reducía cuando la interacción se interrumpía. En condiciones de desconexión social, prácticamente desaparecía.

Este resultado no resolvió la pregunta que Myers había planteado, pero la reformuló. El cerebro no se comportaba como un sistema cerrado, ya que durante la interacción entraba en estados de ajuste mutuo con otros cerebros a través de canales bien documentados, como los acústicos, visuales y propioceptivos. Sin embargo, el efecto combinado de estos canales sobre la dinámica neural todavía se estaba delimitando.

BrainNet y la pregunta tecnológica

En 2019, un equipo de la Universidad de Washington publicó los resultados de BrainNet, la primera interfaz cerebro-cerebro no invasiva con tres participantes simultáneos. Dos emisores, cuyas señales cerebrales eran registradas mediante EEG, transmitían decisiones binarias a un receptor a través de estimulación magnética transcraneal. El receptor, mientras jugaba a una versión cooperativa del Tetris, alcanzó una precisión media del 81,3% en cinco grupos de participantes.

BrainNet no era telepatía. Requería electrodos, ordenadores y un protocolo diseñado con precisión. Sin embargo, demostraba algo que hasta entonces no se había establecido en esos términos: que la actividad neural podía ser extraída de un cerebro, codificada, transmitida y utilizada para influir en el estado de otro cerebro. La infraestructura era artificial. El principio de base, en cambio, seguía siendo biológico: el cerebro podía generar señales legibles, transformables y capaces de modificar la respuesta de otro sistema nervioso.

Una línea de investigación diferente, procedente de la teoría cuántica de la información, describió lo que se denomina pseudo-telepatía cuántica. En determinados juegos de dos jugadores, los sistemas cuánticos entrelazados permitían una coordinación perfecta entre participantes que no intercambiaban información clásica durante el juego. Se trataba de un resultado matemático, no de una afirmación sobre las mentes humanas. Su relevancia en este debate es limitada, aunque útil como frontera conceptual: mostraba que la coordinación sin intercambio convencional de información puede existir en sistemas físicos específicos, siempre que el sustrato y el protocolo lo permitan.

El cerebro social y la persistencia de la experiencia

La neurociencia cognitiva ofrece una tercera perspectiva. El cerebro humano dedica una parte importante de sus recursos a modelar otras mentes. Inferir intenciones, anticipar respuestas y representar los estados emocionales de los demás no es una función periférica de la cognición, sino una de sus operaciones más constantes. En condiciones de familiaridad cercana, este modelado puede alcanzar una precisión elevada y, desde la experiencia subjetiva, puede vivirse como un acceso casi directo al pensamiento de otra persona.

Esto no convierte la experiencia en una simple ilusión. La sitúa dentro de un proceso biológico. La sensación de una comprensión mutua intensa entre individuos puede corresponder a mecanismos reales de coordinación neural, lectura predictiva y ajuste interpersonal. Lo que sigue abierto es hasta qué punto estos procesos, explicados hoy a través de canales sensoriales, contextuales y corporales conocidos, pueden dar cuenta de toda la riqueza de la experiencia subjetiva.

La pregunta abierta de Myers

Myers preguntó hasta dónde podía llegar la influencia de una mente sobre otra. Un siglo y medio después, la respuesta es más detallada, pero sigue sin estar cerrada. La sincronización intercerebral es real y medible. La comunicación tecnológica entre cerebros existe en un nivel rudimentario. Los procesos perceptivos y cognitivos que generan experiencias de comprensión mutua intensa están bien documentados, aunque no completamente explicados.

La historia de esta pregunta sugiere que la frontera entre mentes aisladas y mentes conectadas es menos fija de lo que asumían algunos modelos clásicos. No permite afirmar la telepatía en sentido literal, pero sí observar que la cognición humana tiene una arquitectura profundamente relacional. También recuerda que algunas preguntas necesitan décadas, o incluso siglos, antes de encontrar los métodos capaces de examinarlas con precisión.

Ein Jahrhundert der Experimente

Die parapsychologische Tradition, die auf Myers folgte, brachte eine beträchtliche Zahl von Experimenten hervor. Zu den systematischsten gehörten die Ganzfeld-Studien, die mit perzeptiver Isolation arbeiteten, um sensorisches Rauschen zu verringern, und untersuchten, ob eine Person Bilder oder Szenen identifizieren konnte, die eine andere Person in einem getrennten Raum visualisierte.

Eine 1994 von Bem und Honorton veröffentlichte Metaanalyse berichtete kleine, aber statistisch signifikante Effekte. Spätere Replikationen führten zu uneinheitlichen Ergebnissen. Die Debatte über Methodik, Effektgröße, Publikationsbias und Verblindungsverfahren ist in Fachzeitschriften weiterhin präsent.

Über die Schlußfolgerungen zur Telepathie hinaus zeigt dieser Forschungskorpus, wie schwierig es ist, Experimente zu entwerfen, die subtile Effekte zwischen Individuen zuverlässig erfassen können. Auch die Tatsache, dass die Ergebnisse nicht abschließend sind, ist aufschlussreich: Sie hilft, die Grenzen der Methode und die Schwierigkeit zu verstehen, ein schwaches Signal vom experimentellen Rauschen zu unterscheiden.

Was die Neurowissenschaft bisher dokumentiert hat

Die moderne Neurobildgebung formulierte die Frage neu. Hyperscanning-Experimente, bei denen zwei oder mehr Individuen während einer Interaktion gleichzeitig untersucht wurden, zeigten, dass koordinierte neuronale Aktivität zwischen Gehirnen ein messbares Phänomen ist. Während Gespräch, Kooperation oder gemeinsamer Aufmerksamkeit wurde eine partielle Synchronisation oszillatorischer Muster zwischen Individuen beobachtet. Diese Synchronisation deutete nicht auf eine Übertragung mentaler Inhalte hin, sondern auf eine funktionelle Angleichung von Verarbeitungszuständen.

Forschungsgruppen aus Princeton, Berlin und mehreren europäischen Universitäten beschrieben diese interzerebrale Kopplung in unterschiedlichen Kontexten, von der Lehrer-Schüler-Interaktion bis zur musikalischen Improvisation. Die Kopplung war tendenziell stärker, wenn die Kommunikation wirksam war, und nahm ab, wenn die Interaktion abbrach. Unter Bedingungen sozialer Entkopplung verschwand sie nahezu vollständig.

Dieses Ergebnis beantwortete die von Myers gestellte Frage nicht, sondern formulierte sie neu. Das Gehirn verhielt sich nicht wie ein geschlossenes System, da es während der Interaktion über gut dokumentierte akustische, visuelle und propriozeptive Kanäle in Zustände wechselseitiger Abstimmung mit anderen Gehirnen eintrat. Der kombinierte Einfluss dieser Kanäle auf die neuronale Dynamik war jedoch weiterhin Gegenstand genauerer Abgrenzung.

BrainNet und die technologische Frage

Im Jahr 2019 veröffentlichte ein Team der University of Washington die Ergebnisse von BrainNet, der ersten nicht-invasiven Gehirn-zu-Gehirn-Schnittstelle mit drei gleichzeitigen Teilnehmenden. Zwei Sender, deren Gehirnsignale mittels EEG aufgezeichnet wurden, übermittelten binäre Entscheidungen an einen Empfänger über transkranielle Magnetstimulation. Der Empfänger erreichte beim Spielen einer kooperativen Version von Tetris eine durchschnittliche Genauigkeit von 81,3 Prozent in fünf Teilnehmergruppen.

BrainNet war keine Telepathie. Es erforderte Elektroden, Computer und ein präzise entworfenes Protokoll. Es zeigte jedoch, dass neuronale Aktivität aus einem Gehirn extrahiert, kodiert, übertragen und genutzt werden konnte, um den Zustand eines anderen Gehirns zu beeinflussen. Die Infrastruktur war künstlich. Das zugrunde liegende Prinzip blieb biologisch: Das Gehirn konnte Signale erzeugen, die lesbar, transformierbar und in der Lage waren, die Antwort eines anderen Nervensystems zu verändern.

Eine andere Forschungslinie, die aus der Quanteninformationstheorie hervorging, beschrieb die sogenannte quantenmechanische Pseudo-Telepathie. In bestimmten Zwei-Spieler-Spielen ermöglichten verschränkte Quantensysteme eine perfekte Koordination zwischen Teilnehmenden, die während des Spiels keine klassische Information austauschten. Dabei handelte es sich um ein mathematisches Ergebnis, nicht um eine Aussage über menschliche Bewusstseine. Seine Relevanz für diesen Debatte ist begrenzt, aber als konzeptuelle Grenzmarkierung nützlich: Es zeigt, dass Koordination ohne konventionellen Informationsaustausch in spezifischen physikalischen Systemen existieren kann, sofern Substrat und Protokoll dies erlauben.

Das soziale Gehirn und die Beständigkeit der Erfahrung

Die kognitive Neurowissenschaft bietet eine dritte Perspektive. Das menschliche Gehirn verwendet einen erheblichen Teil seiner Ressourcen darauf, andere Bewusstseine zu modellieren. Absichten zu erschließen, Reaktionen vorauszusehen und die emotionalen Zustände anderer zu repräsentieren, ist keine randständige Funktion der Kognition, sondern eine ihrer beständigsten Operationen. Unter Bedingungen enger Vertrautheit kann dieses Modellieren eine hohe Präzision erreichen und aus subjektiver Sicht wie ein beinahe direkter Zugang zu den Gedanken einer anderen Person erlebt werden.

Das macht die Erfahrung nicht zu einer Illusion, sondern verortet sie innerhalb eines biologischen Prozesses. Das Gefühl intensiven gegenseitigen Verstehens zwischen Individuen kann realen Mechanismen neuronaler Koordination, prädiktiven Lesens und interpersoneller Abstimmung entsprechen. Offen bleibt, in welchem Ausmaß diese Prozesse, die heute über bekannte sensorische, kontextuelle und körperliche Kanäle erklärt werden, die ganze Reichhaltigkeit subjektiver Erfahrung erfassen können.

Myers' offene Frage

Myers fragte, wie weit der Einfluss eines Bewusstseins auf ein anderes reichen konnte. Anderthalb Jahrhunderte später ist die Antwort detaillierter, aber nicht abgeschlossen. Interzerebrale Synchronisation ist real und messbar. Technologische Kommunikation zwischen Gehirnen existiert auf rudimentärem Niveau. Die perzeptiven und kognitiven Prozesse, die Erfahrungen intensiven gegenseitigen Verstehens erzeugen, sind gut dokumentiert, wenn auch nicht vollständig erklärt.

Diese Frage zeigt, dass die Grenze zwischen isolierten und verbundenen Bewusstseinen weniger fest ist, als manche klassischen Modelle annahmen. Sie erlaubt keine Behauptung von Telepathie im wörtlichen Sinn, lässt aber erkennen, dass menschliche Kognition eine zutiefst relationale Architektur besitzt. Manche Fragen benötigen Jahrzehnte, manchmal Jahrhunderte, bevor sie die Methoden finden, mit denen sie präzise untersucht werden können.