Reflexió · Escriptura · Món digital
El valor de la sensibilitat
en un món hiperconnectat
Crònica a dues veus
per: Olga Hom
Algunes tardes, quan surto de la feina, agafo el metro per tornar a casa. A l’andana, la gent espera en silenci. Alguns estan concentrats mirant el telèfon; d’altres mantenen la mirada fixa al túnel fosc, a l’espera del tren. L’aire és dens, impregnat d’aquella olor metàl·lica dels espais subterranis que, sense saber ben bé per què, sempre em desperta una certa tristesa.
Quan el metro s’acosta, primer es fa present el soroll dels rails, encara llunyà. En aquell moment, la gent es mou gairebé alhora. Uns passos endavant, una mica més a prop de la línia groga. Les portes s’obren i tothom s’hi aboca, amb presses i poca consideració. A les cares s’hi llegeix una impaciència continguda, com si tot anés tard. Jo acostumo a esperar uns segons. Quan entro al vagó, m’assec al costat d’una senyora gran que sol anar al final. Té una mirada més càlida que la dels altres, gairebé maternal, i això em tranquil·litza. Al meu voltant, la majoria torna de seguida a la pantalla. Pocs parlen. Tot plegat em deixa amb una sensació d’estranyesa.
Hi ha persones amb una sensibilitat més elevada en el processament dels estímuls socials. El seu cervell capta els detalls de l’entorn amb una gran precisió: petits gestos, canvis subtils en el to de veu o tensions que es deixen entreveure en una mirada. És una manera de percebre el món que s’activa de forma automàtica.
Per a aquestes persones, la vida quotidiana adquireix una intensitat particular. L’entorn social es percep com una successió constant de senyals: un silenci que s’allarga una mica més del compte, la càrrega d’un espai ple d’estranys o una postura corporal tancada. Quan el sistema nerviós rep tants estímuls alhora, pot entrar en un estat d’alta activació que, de manera paradoxal, acaba generant una distància defensiva envers els altres.
Arribo a casa quan ja és fosc. El carrer encara és ple de gent, però dins l’edifici tot queda en silenci. Quan obro la porta de l’apartament, m’acull aquella quietud pròpia de les llars on viu una sola persona. Deixo les claus sobre la taula i encenc els llums. M’agrada que l’espai quedi ben il·luminat.
Des de la finestra de la sala d’estar, observo els pisos del davant amb els llums encesos. En molts, la llum blavosa de les pantalles omple les habitacions. Algú sopa mirant el telèfon; d’altres passen canals sense gaire atenció. La ciutat continua connectada, activa, plena de missatges que circulen a totes hores.
Mai no havíem viscut en un entorn on la comunicació fos tan immediata. Tot i això, aquesta proximitat digital no ha resolt un buit que persisteix: la solitud emocional. En el cas de les persones altament sensibles, aquest sentiment no respon a una manca d’habilitats socials, sinó a la necessitat d’una ressonància més profunda.
En el context actual, marcat per una atenció fragmentada, trobar aquesta profunditat es fa cada vegada més difícil. Com a mecanisme de protecció, sovint sense adonar-se’n, moltes d’aquestes persones tendeixen a retirar-se parcialment cap al seu món interior. L’alta sensibilitat no és una fragilitat. És una capacitat perceptiva afinada, una manera diferent, potser més conscient, de mantenir el contacte amb la realitat en un entorn que ha anat perdent la capacitat de mirar-se als ulls.
Em recolzo al llit quan falten pocs minuts per a les onze. Una escletxa de llum entra pel reflex de la porta i dibuixa formes borroses al sostre. Les segueixo amb la mirada fins que les parpelles pesen i el cos es deixa anar.
Per a mi, el dia s'acaba aquí.
A fora, però, la ciutat no s’atura. El soroll de motors, l’asfalt, el moviment continu. Una vida que segueix, indiferent al silenci d’aquest No-Res que ara m’abraça.