Assaig reflexiu
La persona que vam ser
Quan erem petits, miràvem l'edat adulta amb una mena d'expectativa innocent. Ens la imaginàvem a partir del que veiem al nostre voltant: una carrera, una família, una llar; una vida d' una sola direcció. Però amb el temps anem acumulant experiències i, gairebé sense adonar-nos-en, ens instal·lem en rols sostinguts per rutines i obligacions. Pel camí, les vores esmolades d'aquelles primeres il·lusions, les mateixes que un dia ens varen fer viure amb tanta intensitat, es comencen a desdibuixar, fins que arriba aquell moment tant incert com evident on som capaços d'adonar-nos que alguna cosa dins nostre ha canviat.
Fer-se gran és un frec estrany i subtil. No té a veure amb l’edat cronològica que ens han explicat, sinó que forma part d’una sensació més íntima. Un dia, sense entendre ben bé com, comencem a notar que l'energia física disminueix. Ja no ens sentim motivats per les mateixes coses d’abans; ara actuem sovint per responsabilitat pròpia. La imatge interna que havíem mantingut al llarg dels anys ja no coincideix amb la realitat, i tot i així, continuem vivint sota una sensació incredula de continuïtat constant. Ens reconeixem en els nostres hàbits, en els gestos, en la manera com estimem i ens relacionem amb els altres.
Nostàlgia. Una paraula agredolça que reuneix afecte, enyorança i una certa consciència de pèrdua. Sovint, quan aquest canvi intern es fa més evident, sorgeix un sentiment estrany i alhora conegut, capaç de quedar-se durant anys en algun lloc de la memòria. Aleshores pot prendre forma una mena de nostàlgia cronificada, estretament vinculada al dol per la persona que vam ser.
Sortir d'aquest estat de dol permanent forma part d'un procés d'aprenentatge constant per entendre i contraposar el significat real de la paraula envelliment.
Perquè fer-se gran no és una història de decadència o de malaltia, sinó una evolució neurobiològica en què pot emergir una forma més clara de lucidesa, seguretat i fortalesa. Arribats en aquest punt de la vida, som capaços de reconèixer els nostres límits amb la mateixa claredat amb què reconeixem les nostres capacitats. Hem perdut la necessitat d’aprovació constant dels altres i acceptem que no totes les relacions mereixen el nostre espai, que les nostres obligacions no sempre ens fan bé i que el cos no és una màquina preparada per respondre a demandes infinites. Amb el temps, aprenem a no reduir la persona que vam ser a simples canvis físics. Perquè, al capdavall, ella forma part de la nostra història, dels nostres records i de la persona en què ens hem convertit avui.
La maduresa implica un procés d’integració personal, sovint exigent, que permet reconèixer i estimar sense enyorança la persona que mai més tornarem a ser.